Olek Burek, Arc de Triomf: “Si compares l’escena dels Països Catalans amb altres indrets del món te n’adones que és una escena molt única”

Olek i Wojtek Burek són dos dels membres d’Arc de Triomf que decideixen engegar un projecte musical juntament amb Victor Viera, el bateria, a qui posteriorment s’uneixen Noel Campillo, Néstor Quesada i Joan Biosca. No és el primer grup que deixen posar en marxa els germans i Víctor, ja que anteriorment formaven el grup nomenat Daylight que va posar punt final el 2016. L’entrevista es realitza vía Skype amb els problemes de connexió que això implica però de seguida comença una conversa fluida.

Com porteu el confinament? 

WB: Buah, són uns dies complicats però jo trobo que ho portem molt bé, vull dir, al final després de tants dies t’acostumes. 

OB: Si, hem agafat la dinàmica aquesta de: t’aixeques, estàs a casa, et quedes a casa, te passes tot el dia a casa. El que si trobem a faltar molt el fet de, per exemple, baixar un dia a veure a uns amics de Castelló, un altre dia a veure a uns amics de Manresa. Però bueno estem en contacte sempre amb algun xat o alguna vídeotrucada. 

 Què us va portar a dir: vull llençar un nou projecte?

WB: Buah és que Daylight és un projecte molt guai. L’únic problema que teníem és que volíem fer alguna cosa en català ja que ens sentim supercòmodes component en català i teniem un parell de temes que estaven guardats i que encara no havíem tret. Aleshores vam pensar “escolta açò és perfecte per a un nou projecte”. Ens vam anar motivant poc a poc i al final nou projecte. 

OB: Saps què passa? Moltes vegades quan portes molt de temps fent la mateixa cosa al final no tens aquella motivació. Amb Arc de Triomf ens va passar que va sortir la idea, vam registrar-nos a l’instagram, vam començar a compondre, vam gravar a l’estudi i, en definitiva, hi havia una motivació molt forta que hem aprofitat una mica per a donar benzina a tot plegat. Així que aquí estem. 

Per què vau decidir que fora en català? 

WB: Ens sentim molt còmodes. Saps què hi passa? Sempre hem cantat en anglès i el fet de poder-nos expressar amb la nostra llengua igual connectes una mica més amb el públic d’ací. Nosaltres sempre hem trobat a faltar fer alguna cosa per casa. 

OB: De fet, fer lletres en català és més senzill i jo crec que pots transmetre molt més i expressar-te molt millor i que la gent t’entenga molt millor. Moltes vegades una lletra en anglès té una sonoritat que potser siga diferent, en català el missatge arriba molt més. 

Creieu que l’escena catalana és diferent de les altres? Veient el vostre historial de tocar a llocs com Japó, Xina o Rússia…

WB: Si, és molt diferent. Jo crec que tenim molta sort. 

OB: És única. Si compares l’escena dels Països Catalans amb altres indrets del món te n’adones que és una escena molt única on hi ha molta qualitat musical, molt de públic i molts concerts. És a dir, és una cosa que no tothom té. Aquesta cultura d’anar a concerts, festes majors, que hi hagi molts grups que vinguen a tocar… Nosaltres estem coneixent l’escena més que mai i hi ha gent boníssima. I jo crec que això altres escenes haurien d’envejar. 

WB: Japó, per exemple, és bestial i és com el top perquè allà estan molt bojos, músics extremadament bons, gent que va a concerts, vull dir, és una escena molt rica. Però per exemple el que passa ara amb el rock ací a Espanya doncs no és la mateixa que el rock en català on si que es veu molta més gent. 

Dins d’aquesta escena tan diversa, quina seria la vostra essència principal?

OB: Nosaltres el que volíem era fer concerts perquè feia molt de temps que no estàvem tocant i vam decidir que amb Arc de Triomf havíem de tocar més que mai. Pujar a l’escenari és un poc la nostra droga i l’energia que et dona és una cosa que cap altre tipus d’activitat te la dóna. Nosaltres donem molta energia sobre l’escenari i és una cosa que ja hem demostrat a molts llocs però volem demostrar-ho també dins de Catalunya i dels Països Catalans. Crec que sonem diferent de altres grups, ja que vulguis o no fem rock en català. 

WB: Nosaltres fem la nostra música i estic segur que hi haurà molta gent a qui enganxarà i podrà vindre a gaudir-la amb nosaltres als concerts. 

En què us diferencieu d’altres grups que poden ser similars? 

OB: Ostres, això moltes vegades ho diuen! Com que hi ha pitos en el teu grup ja sones com Txarango i jo els dic que escolten els àlbums d’Arc de Triomf i els de Txarango. I el mateix passa amb altres grups. Realment jo crec que tenim un tret distintiu i Nascuts per molestar és un àlbum superdivers on pots trobar des de cançons d’ska, pop, punk, rock… és a dir, pots trobar una gran varietat d’estils i jo crec que nosaltres hem aconseguit un àlbum molt redó en el sentit que quan escolten a Arc de Triomf podrà reconèixer-nos pel que som. 

 Quin és el missatge principal que voleu llençar amb Nascuts per Molestar?

WB: Vivim en una època caracteritzada per haver-hi molta indiferència i equidistància i és una cosa que nosaltres odiem una miqueta. A mi no m’agrada la gent que sempre està al mig sense acabar de posicionar-se. 

OB: Posicionem-nos!

WB: Jo crec que cal tindre una opinió formada sobre tot i ja no parlem solament de tema polític. Al final cadascú és qui pren les decisions i per això és de vital importància tindre una opinió formada. 

OB: No “és que a mi tot m’és igual, jo no m’hi fique ahí”. 

WB: Nosaltres això no ho creiem i per això volíem posar de títol d’àlbum Nascuts per Molestar. Al final el que creiem és que tu has de tenir una opinió forta formada i sabent que queixan-te per les coses que valen la pena pots aconseguir uns quants canvis en la societat i a la vida que són útils. 

47 mil visites al videoclip de Per un Món i  41 mil a Carrer Marina, entre moltes altres, us esperàveu aquesta acollida? 

WB: No.

OB: No perquè Arc de Triomf és un grup que hem creat sense cap tipus de pretensió i l’única cosa que volíem era treure’ns el mono de tocar. Tot el que ha vingut després de fer Nascuts per Molestar ha sigut una mica sorpresa perquè quan estàvem a l’estudi acabant de gravar algunes cançons i tal, mai ens havíem plantejat que això hauria de sonar a la ràdio. Per nosaltres era més un sentiment de representar una cançó sobre un escenari però el fet que ens hagi agafat la ràdio (sonem als 40 principals o a Europa FM), gent de la discogràfica…

WB: No ens ho esperàvem. Tot ha sigut així una miqueta d’incredulitat. És a dir, com hem entrat dins d’aquesta roda? Me’n recordo el dia que vam publicar Per un Món deia “bueno ja vorem la repercussió que tindrà” però tampoc ens imaginàvem res ni teníem cap objectiu. 

OB: I, de sobte veus que et comparteix gent de Doctor Prats, Txarango, Sense Sal. En definitiva, veus que realment la música arriba a altres indrets i no solament de Barcelona. També gent de Madrid, del País Basc, Saragossa… Jo crec que hem superat les expectatives i estem ultra contents. 

WB: És megaguai això. Però la gent està molt a casa i per això miren els vídeos.   

Vosaltres us vau “llençar” (permeteu-me l’expressió) amb la minisèrie en què conteu la realitat paralela contada pels germans Burek, venedors de mitjons. Per què vau decidir que fora així? 

WB: Nosaltres quan vam llençar el projecte de la banda, abans de treure cap cançó ni res, vam pensar com presentar la banda per arribar realment a aquest públic i que la gent quan ho mire, conega qui som, perquè ens diem així. En definitiva, mola que sapigueren el coneixement intern que pensem i per això vam crear aquesta minisèrie on expliquem aquestes coses que he esmentat. 

OB: Tot en plan conya, clar. No ens prengueu de veres perquè el primer capítol quan estàvem rodant-lo li vaig dir a qui va fer el guió que s’estava passant vint pobles. 

WB: Era la forma de comunicar. El meu germà i jo tenim una empresa de roba interior i vam decidir fer-ho així. Vendre mitjons està guai però fer concerts ho és més. 

OB: Són coses molt diferents. 

Entrevista completa disponible a partir del dijous 14 de maig a l’IGTV de Sons de Xaloc en format vídeo i a partir del 21 de maig al Youtube i al web.

Àngela Sánchez

Àngela Sánchez

Periodista en procés i amant les històries que et deixen bon sabor de boca. Si no me trobes escoltant música me trobaràs mirant Instagram o Twitter. Escolte música del rollo i reaggueton a parts iguals. Si vols saber més sobre els meus estils preferits: https://open.spotify.com/playlist/45eMWba1oEGnAJQtOOQfPh

Anteriors

Quan el català es va quedar orfe

Recents

MDMA: Un experiment entre el rap i l’electrònica valenciana

X
X