Originalitat musical o supervivència?

No soc la persona més indicada per escriure aquest article d’opinió, ni molt menys. Hi ha persones amb molta més experiència, tant dins del sector periodístic com del musical. Amb tot, aquesta revista és com una llar i em sent amb suficient confiança com per escriure sobre finançament i mitjans de comunicació des d’un punt de vista jove i inexpert. Per fer-ho, m’agradaria fer referència a una iniciativa d’eixe grup del que tots hem escoltat parlar alguna vegada dins del mundillo: Novembre Elèctric. La Comunitat Memento és un espai creat pel grup que funciona amb una subscripció única de 10 euros i amb aquesta aportació, no sols contribueixes a fer realitat el seu treball discogràfic, també comences a formar part de la seua comunitat, amb tot el que això suposa (ací tota la informació).

Fa relativament poc que vaig descobrir aquesta comunitat en la qual els subscriptors participen en el procés creatiu del grup i una part de mi (la més socialista) es va quedar bocabadada i molt molt seduïda. Però després de pegar-li moltes voltes, he arribat a la conclusió (encertada o no) que la iniciativa és una conseqüència directa de la precarietat del sector. I altra idea m’ha bombardejat el cap: fa molt poc vaig entrevistar als Ebri Knight a Barcelona, just abans que es pujaren a un escenari. En la entrevista vam parlar de la seua última campanya de Goteo per finançar el seu últim treball, ‘Carrer’.

Albert Avilés, el baixista d’Ebri Knight, em comentava que la seua cooperativa es va haver d’aturar a causa de la pandèmia i abans, aquesta els permetia “sobreviure” de la música. “No estic vivint, estic sobrevivint i em fa molt mal”, llegia ahir un retuit d’una companya de professió. I quan et poses a analitzar, totes les peces del trencaclosques prenen el seu lloc: el sentir és general, simplement ens limitem a sobreviure en una societat que ens exigeix ser rendibles i hiperproductius.

Pot ser Novembre Elèctric també està sobrevivint perquè el sector musical és tan precari que és complicat traure un disc amb tota la despesa econòmica que això suposa. No implica que el grup no estiga innovant, però la necessitat de ser originals naix d’unes ajudes públiques tan escasses que necessiten crear una comunitat per fer música professional. En el seu web, el grup de música també fa referència a un assumpte que em sembla clau: “Volem tindre un contacte directe i proper amb tu, al marge de les xarxes socials i els seus capritxosos algoritmes”.

El passat 31 d’agost vaig escriure un reportatge sobre noves formes de consum musical (La teoria del caos en l’univers del consum musical) i en aquest, el relat arriba a la conclusió que les xarxes són essencials per arribar al públic. I jo em pregunte… on queda el paper dels mitjans de comunicació? Sense anar més lluny jo no consumisc pràcticament premsa musical. De les novetats musicals jo m’assabente gràcies a les xarxes dels propis músics o als portals culturals. Els mitjans de comunicació portem des de fa temps en una crisi de format i no sabem encara ben bé quin és el nostre lloc. Òscar Piera de la revista Tresdeu defensava a les trobades sobre noves formes de consum musical de Sons de Xaloc que el paper dels mitjans era el de “actuar de filtre”.

Aquesta reflexió em va agradar, però…observant l’ecosistema mediàtic (de nou, des d’un punt de vista molt inexpert), em fixe com de frenètic és el dia a dia dels mitjans: correus, correus i més correus. De vegades, el nostre únic criteri s’ofega en eixa muntanya d’informació i sols visibilitzem a eixos grups que ja coneixem i que sabem que funcionen. On queda ara el nostre paper de filtre?

I el més irònic de tot és que no estic descobrint Amèrica: tots i totes les estudiants de periodisme surten sabent que el sector està en crisi i els periodistes ens queixem dia rere dia, però hem romantitzat la nostra precarietat. Sembla una cursa per veure qui té més feina, qui és capaç d’anar més atabalat. El que em pregunte ara és per què li seguim el joc a eixa lògica hiperproductiva. Pot ser la resposta siga la mateixa: pura supervivència. Però tant tu com jo sabem que és insostenible. No sé quin serà el canvi, ni tampoc quan, però sembla molt necessari.

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Marco Pompero pre estrena “Cel”, que sortirà el proper dimecres 20 d’octubre

Recents

Strombers arrebossa d’esperit jove, divertit i festiu

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *