“Per tots els focs que recordo”: KOP celebra el seu 20 aniversari amb més ràbia que mai

Per tots els focs que recordo (Kasba Music, 2020) no és un EP a l’ús; tampoc és el típic recopilatori d’aniversari al qual estem acostumats. Quan dus ja dues dècades essent un dels grups més emblemàtics (si no el que més) del hardcore punk català, no vas amb ximpleries. KOP és un grup que a través dels anys, no només no a perdut ni un poc de cruesa i agressivitat, sinó que àlbum rere àlbum ha continuat cantant amb cada vegada més ràbia contra un món injust. Aleshores, aquest disc d’aniversari constitueix una reedició de diversos temes «del primer fins a l’últim disc, donant-los-hi un cop d’aire fresc».

Aquest àlbum arreplega sis talls, tant de treballs recents com de discs de principis de la carrera dels barcelonins. Tanmateix, el que unifica totes les cançons del recopilatori és que han sigut regravades amb l’estil que caracteritza al grup actualment: uns KOP molt més madurs, amb una execució molt més polida; però sempre amb tota l’energia i brutalitat que ja en són marca de la casa. 

A l’hora d’endinsar-se en aquest disc, l’oient no trobarà ni més ni menys que el que aquesta banda ja ha exhibit durant els anys: lletres plenes de compromís i passió, guitarres extremadament distorsionades, brams atronadors i ritmes ràpids marcats, de vegades, pel doble bombo. A més, resulta refrescant sentir temes antics del grup —com ara, Desalojos son disturbios— amb un so modernitzat i una producció renovada, aconseguint un estil saturat i amb moltíssim ímpetu. Per una altra banda, cançons més actuals com Vides rebels no han canviat gaire, però sí que disposen d’una qualitat de so més nítida i algunes lleugeres modificacions als riffs de la guitarra. 

Amb Per tots els focs que recordo, KOP ensenya el que són 20 anys de lluita a través de la música. Recupera tant temes clàssics del seu repertori com els seus últims èxits, però davant de tot, demostra que continuen a peu de canó; duent el missatge de la lluita de classes en un món amb cada vegada més injustícia. Açò són dues dècades de la Kolumna d’Odi Proletariat.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Vlad Hostyuk

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Ballar i plorar amb Bearoid

Recents

[Repàs d’actualitat] Gener publicarà el seu proper treball en llengua castellana

X
X