Pop metafísic amb el Petit de Cal Eril

Jordi Pons és el fill xicotet de ca l’Eril de Guissona. En un principi va estudiar per a dedicar-se al món del cinema en el qual ha participat amb la creació de pel·lícules i documentals. No obstant això, es va adonar que preferia compartir el seu talent des d’una perspectiva musical. Així, després de formar diferents grups musicals sense èxit, va decidir fundar el Petit de Cal Eril i més tard s’hi van unir una sèrie de músics.

Pons és el compositor, la veu i la guitarra de la banda. Artur Tort, Dani Comas, Ildefons Alonso i Jordi Matas són la resta de components que representen els teclats, el baix, la bateria i, per últim, la guitarra de dotze cordes i els teclats, respectivament.

Actualment, porten publicats huit discs: Per què es grillen les patates? (2007), I les sargantanes al sol (2009), Cançons de Nadal (2009), Vol i Dol (2010), La figura del buit (2013), La força (2016), △ (2018) i Energia fosca (2019). L’àlbum que més crida l’atenció, simplement amb el títol, és △. Més curiós és que es va llançar com una trilogia d’EP, on cadascun estava compost per tres cançons que es van produir en tres llocs completament diferents, des del mateix municipi de Guissona (Lleida) fins a Nova York.

El Petit de Cal Eril compta amb uns 75000 oïdors mensuals al Spotify. Tanmateix, la seua cançó més escoltada, amb quasi dos milions i mig de reproduccions, és Som transparents (pertanyent al disc △) seguida d’ Amb tot, Sento i Pols, segons la mateixa plataforma.

Els agrada definir l’estil de música d’aquest grup com a “pop metafísic”, un concepte que diuen haver creat Pons i el cantant Ferran Palau. Ells defenen que aquest terme és l’oposat al costumisme i no es troba encaixat en ningun paisatge concret. Pons, a més, ha reivindicat en diverses ocasions que ells fan pop i no folk.

Per concloure, cal ressaltar una iniciativa que la banda va tindre durant el temps que vam estar tancats a casa i que va ajudar prou gent a portar millor el confinament. Així, van oferir un concert el qual es basava en una espècie de videotrucada, mentre que cada component es trobava a sa casa, i on van delitar amb algunes cançons del seu repertori.
Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Laura Martínez Folch

Laura Martínez Folch

Estudie periodisme a l'UJI i soc de Vila-real. El que més m'agrada és investigar, conéixer i la música en valencià. A més, em fascina contar i descobrir a la gent nous mons. La Fúmiga, Buhos i Estopa se situen al meu top 3.

Anteriors

SWIT EME encapçala La Masia, el nou projecte de música urbana en català

Recents

Redcore: un projecte de post-metal valencià

X
X