Quan el català es va quedar orfe

A pesar que hem tingut grans cantautors en català, el seu discurs sembla haver-se aturat en els poetes maleïts.

La cultura catalana, i per extensió la valenciana i la balear, feta en l’idioma vernacle ha donat grans cantautors i cantautores. No cal que en fem una llista, són bastants reconeguts. El dia que algú d’ells va decidir agafar una guitarra i posar lletra a unes melodies, molt probablement, l’objectiu, induït per la realitat que es vivia en aquell moment, era el de denunciar uns fets repressius que tampoc cal que hi esmentem perquè tots n’hem sentit parlar.

Els contextos, això no és res nou, configuren en gran mesura el missatge que es vol transmetre en una producció artística. Hem de dir que la literatura, en aquest cas, porta un avantatge sobre les cançons; sempre s’avança a tractar certa temàtica que, després, veurem reflectida en les cançons de pop o de l’estil que siga. Des dels inicis, la literatura tradicional europea oral, l’anomenat folklore, inspirava cançons que, sovint, tractaven de l’amor o cants de gesta.

Hem de tenir molt clara quina és la tradició dels cantautors: la dels trobadors i la dels joglars. Els joglars eren els qui s’encarregaven de posar música als textos dels trobadors, de la mateixa manera que els cantautors de la “Nova Cançó” ho feien amb els poetes catalans. Tot açò és un resum, clar està, de la història de la literatura medieval europea; però no ens cal saber-ne més per a comprendre la resta de l’article.

Es important, dic, tenir en compte aquesta comunió per a salvaguardar la relació de supeditació que hi ha i hi haurà entre la cançó i la literatura. Una volta entesa aquesta connexió, pensem com les circumstàncies contextuals de la cultura catalana han anat oferint literatura de caire realista que tenia com a objectiu denunciar l’opressió a partir del segon terç del segle XX. S’enllaça, doncs, amb la tradició dels cantautors que enceten, a partir dels anys 70, un moviment, amb retard respecte de la literatura, de denúncia en les seues cançons. Després vindrien totes les variants musicals que continuarien reclamants llibertats, com al País Valencià amb l’ska, el rap, etc.

També hi apareixerà el pop amb lletres que, si són crítiques, no ho fan de manera explícita, la qual cosa troba el seu punt de partida, almenys jo ho tinc claríssim, en la literatura nord-americana de mitat de segle XX en què es presenten relats on l’argument mostra la part negativa del somni americà, no d’una manera declarativa, sinó més aviat com una crònica d’aquella època. Trobem autors com Raymond Carver o John Fante, cabdals en aquest tipus de literatura, que es caracteritzen per la seua senzillesa narrativa, sense lirismes ni excessos èpics innecessaris. Aquests autors alimentaran les lletres de pop i de rock dels grups europeus que serviran de models per als catalans -hem de puntualitzar, però, que són models sobre els que cada grup treballarà, referències que es modificaran pel propi pes que la cultura i la forma de vida mediterrànies tenen en els compositors d’aquí, no seran iguals, còpies, en la mesura que, segons les possibilitats de cadascú, hi haja estat possible- .

No ens hem d’espantar, però, perquè observem que siguem la interpretació de la interpretació de la interp… És completament normal crear amb influències, de fet, és l’aconsellable si no volem repetir quelcom que ja hi haja estat dit. A més, per als més puristes, he de dir que tenim grups que veiem com en les seues lletres han begut d’escriptors catalans, com Antònia Font dels contes de Calders; de poetes valencians, Els Jóvens tenen la brutesa i l’humor de l’Estellés més impulsiu; o podem observar amb caràcter més general com el lirisme que marca l’estil de Rodoreda s’estén en moltes de les cançons actuals que, fins i tot, alguns grups com Jo Jet i Maria Ribó, imiten en el simbolisme de les flors de què dota l’escriptora a la novel·la Mirall trencat. Tot és imaginari col·lectiu.

On queden els cantautors en tot açò? Això m’agradaria saber a mi. Com assenyalàvem adés, als anys 70 s’encetava la cançó protesta arreu dels territoris de parla catalana, mentre que Europa veia florir -perdoneu la ironia del verb- tota una generació de cantautors classificats com a “maleïts”. Aquests cantautors, com el seu qualificatiu indica, tenen una referència molt clara entre els poetes de finals del segle XIX, els poetes maleïts. Aquesta denominació va ser usada per Verlaine, inicialment, per a referir-se a sis poetes, tots ells francesos. Però, òbviament, aquesta categoria de poetes s’ha anat ampliant al llarg de la història; s’hi han inclós britànics, com Keats; americans, com Poe; o espanyols, com Panero. Com podreu observar, Keats i Poe són anteriors a Verlaine i Panero posterior, és a dir, és una categoria de poetes que es fa aplicable a partir del romanticisme, no és que seguisca una línia cronològica.

En català també en trobem, de poetes maleïts, però no de cantautors maleïts. Aquesta vessant de la música de cantautors no arriba a arrelar en la cultura en català. Si tenim poetes maleïts de tant d’èxit com són Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, no entenc que això no hi haja copsat l’atenció dels cantautors, no s’hi hagen deixat influir. A més, hem de tenir en compte que aquests poetes han tingut una repercussió elevadíssima en els seus successors, sobretot Vinyoli. Resulta que les figures maleïdes, caracteritzades per la solitud i el desclassament -açò aplicat dins del mateix gremi poètic-, no han seduït els jóvens cantautors que comencen. Cap ni un ha adoptat aquest tarannà en les seues lletres, aquesta ombra de timidesa i codificació que sobrevola les composicions.

No en sé la raó. Puc fer suposicions, hipòtesis que vagen més enllà del simple fet que la situació en què es trobava la societat catalana en el moment que hagueren hagut de nàixer no permetia aquest luxe abstraccionista, perquè el cantautor hauria d’haver abandonat el camí de la materialitat, cap a una denúncia més conceptual, gairebé inassolible; postulacions que no podem abordar amb el reduccionisme de l’afirmació de la manca de models en llengua catalana, ja que com hem dit abans, la literatura en farcia. Amb tot, com diu el títol de l’article, el català es va quedar orfe en el moment que la cultura -més correcte seria dir els qui fan la cultura- no va saber oferir aquest tipus de produccions: Nick Drake no haguera existit, el personatge artístic, si haguera sigut català. Jo, en el meu terreny humil de les idees, em complac imaginant com de gran hi haguera sigut amb una referència com la de Vinyoli.

Arturo Pérez Deltell

Arturo Pérez Deltell

Filòleg català, mestre de català i compositor i cantant en Vienna. Essencialment, home de lletres.

Anteriors

Goa: el pioner valencià del sad trap ibèric

Recents

Olek Burek, Arc de Triomf: “Si compares l’escena dels Països Catalans amb altres indrets del món te n’adones que és una escena molt única”

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X