Què en farem de la música tradicional en ple 2020?

La pregunta és incisiva i necessària: què podem fer del que anomenem “música tradicional” en ple 2020? Han passat, ara sí, molts anys des que aquesta música va començar a ser recopilada i estudiada en el món occidental. Primer, en ple segle XIX i inicis del XX, van vindre les recopilacions romàntiques de músiques “perdudes” arran de la modernització, la industrialització i un èxode rural incessant. Després, va arribar, a mitjan segle XX, quan ja s’havia mort -folkloritzat- tota la música occidental tradicional, el que es coneix per world music. Aquesta nova etiqueta fossilitzava i, el que és pitjor, comercialitzava per al mercat global, una suposada música tradicional extreta de diversos llocs i punts del planeta-que, evidentment, mai són d’occident, sinó d’un lloc altre, teòricament “llunyà”. Aquest no és un repàs exhaustiu de la situació de les músiques tradicionals, sinó una ràpida constatació de la llarga història que ha viscut allò que anomenem “música tradicional”.

La música popular de Vicent Torrent és un assaig escrit en 1990 (reeditat el 2019 per la Institució Alfons el Magnànim), enmig d’un postmodernisme avançat i amb la modernització efectiva de les societats del sud d’Europa. La separació camp-ciutat i, per tant, vida rural i tradicional-vida urbana i postfordista, és ja efectiva quan Torrent publica aquest llibre. Potser literàriament no és una obra brillant. Tanmateix, crec que l’autor no escrigué aquest llibret perquè li valoràrem això. El valor que hem de trobar-li -o que almenys jo li trobe- a aquest exercici del músic valencià és la interrogació urgent per la música tradicional enmig d’un món que sembla més allunyat que mai d’ella.

És quasi inevitable quan es tracten aquestes músiques no plorar la pèrdua de cants de batre, gojosa diverses mares de deus o polifonies cantades en romeries i pelegrinatges que construïen sonorament la nostra terra. Tanmateix, hem d’anar amb compte amb els plors i els planys: si, com hem dit, en el segle XIX apareix un interés per aquestes músiques és perquè vivien ja en una progressiva desaparició. Aquesta desaparició de la quotidianitat de cançons, pràctiques i formes musicals en general, podria ser dit també de maneres de teixir, de treballar el camp, de parlar, de cuinar, etc. Cal que entenguem, doncs, que aquest procés mitjançant el qual les músiques que tracta Torrent van quedant apartades de la centralitat de la nostra vida social i cultural van perdent-se al mateix temps que tants altres coneixements i savieses.

Potser el llibre de Torrent entone un plany, però no és en cap cas romàntic. En tot el text es deixa ben clar que la desaparició d’una “cadena de transmissió tradicional” de caràcter oral és ja efectiva. Si escrivia això en 1990, imagina’t ara, en ple 2020. El plany no-romàntic, diu així: “Ha mort la transmissió oral que era el vehicle fonamental d’una cultura que cobria les necessitats d’una societat que també està desapareixent. La moderna societat de consum amb les formes de vida i els nous mitjans de comunicació social ha substituït el sistema anterior i progressivament va proposant nous continguts culturals” (p. 38). Podem preocupar-nos per la desaparició d’un patrimoni musical o cultural viu en les nostres societats, però no és quelcom que ens haja de sorprendre: com bé diu Torrent, com que tota música compleix una funció social, en el moment en què ja no tenim un espai social que necessite aquella “música popular” la seua supervivència està en perill.

Partint de la certesa, doncs, de què ja no n’hi ha una cadena tradicional de transmissió d’aquestes músiques, així com tampoc un ús social directe en el nostre dia a dia, tornem ala pregunta inicial: què podem fer amb totes les albades, cants de batre, bureos, jotes, ball pla, fandangos, gojos i tantes altres formes i pràctiques musicals que han anat convivint amb nosaltres durant tant de temps? Això ja s’ho van preguntar, a casa nostra, un grup com Al Tall, del qual formava part el mateix Vicent Torrent. Ells begueren, més o menys directament, d’un corrent de creació musical que portava per nom riproposta; terme importat d’Itàlia perquè fou allà on començaren a fer-se aquest tipus de preguntes. Així doncs, no vull fer pensar que les preguntes que he plantejat són radicalment noves. Tanmateix, crec necessari plantejar-nos-les novament amb tota la seua radicalitat.

Aquest primer article és un preludi previ a un camí que passarà per diferents pràctiques i creacions musicals que dialoguen amb el que diem “música tradicional”. A través d’aquests fenòmens pretenc dues coses. En primer lloc, mirar de repensar altres maneres de fer música que posen al centre la sociabilitat i la col·lectivitat, i no la privatització i individualisme de la dinàmica de consum musical actual. Visitarem nits d’albades, però també dies de bureo o llargs passejos de pelegrins per a preguntar-nos què pot aprendre d’ells la nostra pràctica musical present -i quan dic pràctica m’estic referint a fer música, però també a escoltar-la. El periodista i músic Edi Pou, per exemple, ha estat treballant darrerament en un camí semblant, tot i que fixant-se en obres de tradició “clàssica” (a El Temps de les Arts ha parlat sobre Terry Riley, Steve Reich i György Ligeti) en comptes de música tradicional. En segon lloc, indagarem quines estan sent les maneres de crear música en diàleg conscient o no-amb la tradició. Sense voler prometre res concret, diré, de moment, que escoltarem músics que ja no estan en actiu -com Al Tall, Els Jòvens, La Gossa Sorda o Obrint Pas- per veure com s’han relacionat amb la tradició. Però també escoltarem d’altres que encara estan en actiu, bé puguen ser molt propers a les formes més tradicionals -com Josep Aparicio ‘Apa’, Pep Gimeno ‘Botifarra’, Miquel Gil-, o bé aprenguen d’ella per fer la seua proposta més personal -com Marala, Tesa o Carles Dénia-.

Per anar fent boca us propose d’escoltar “Aborígens”, de l’àlbum 1.0 (2007), dels nostres, mítics, Orxata Sound System. Espere que estos escrits que vindran esdevinguen un punt de trobada d’“androides collidors tecnoagraris”, de “llauradors postrurals” i de tota classe d’éssers oients que puguen nàixer de la terra i que, malgrat el vertigen, vulguen fer d’aborígens “mossegant la mala gossa del mainstream”.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Marc Mariner

Marc Mariner

Entre sons i cabòries. De La Plana, vivint a Barcelona i aprenent a escoltar tant com puc. Escrivint sobre tradició i present, sobre un present sempre en continu esdevenir musical i amb la intenció de fer sonar la nostra realitat d’una manera diferent.

Anteriors

Redcore: un projecte de post-metal valencià

Recents

[Repàs d’actualitat] Els premis Ovidi es lliuraran a Alcoi el 8 de novembre

X
X