Què passa amb el metal en català?

D’entre tots els articles sobre grups i ressenyes de discos que, fins ara, he escrit per a Sons de Xaloc, pot ser, la majoria han estat dedicats a il·lustrar i a donar un poc més de visibilitat a una escena en la qual pràcticament ningú pensa quan es parla de “música en valencià”. Em referisc a tota la música que es produeix en català baix el paraigua del gènere metal, i tots els subgèneres que hi han aparegut fins ara: death metal, black metal, thrash metal, melodeath, etc. En aquest text parlaré de diversos grups, alguns d’ells, pot ser, per a algunes persones no s’ajustaran als paràmetres que conformen aquest estil musical, però això ja depén del criteri i el grau de puritanisme de cada una. Així doncs, per entendre la situació d’aquests gèneres més extrems en la nostra llengua cal tindre en compte el següent: el 90% de grups que fan aquest tipus de música procedeixen de Catalunya, mentre que al País Valencià i a les Illes Balears no hi trobem quasi escena de metal en llengua pròpia. Però a banda d’això, no és només que la majoria de la producció procedeix de Catalunya, sinó que aquesta “majoria” és només una part bastant menuda del total de la producció musical en estos gèneres que es fa als tres territoris.

Per posar un exemple, pensem en quin és el grup de música metal –en actiu, sense contar llegendes com Sangtraït– amb més èxit de tots els Països Catalans. Crec que no seria massa destrellatat dir que són els Crisix, un grup de thrash metal d’Igualada, que ha arribat a tocar en els festivals principals en l’àmbit estatal i internacional. Crisix no escriuen la seua música en català, tampoc en castellà, ho fan en anglés. Aquesta és una pràctica bastant comuna en els països que no tenen una escena potent pel que fa a aquest tipus de música. Això permet, des del principi, donar-li al grup més projecció internacional i accedir a un circuit de festivals més ample en l’escena internacional.

No se sap si ha sigut aquesta l’estratègia que ha seguit Crisix, ni tampoc es pot culpar a ningú per fer música en una llengua o una altra; però aquesta dinàmica és símptoma que els grups no tenen una escena local forta on desenvolupar-se. Els principals festivals i esdeveniments del País Valencià i Catalunya que acullen música feta en la llengua deixen de costat els gèneres extrems i això fa que la majoria de grups hagen de buscar eixida en l’exterior. Aquesta situació té algunes excepcions; per exemple, KOP fa més de dues dècades que toquen amb un estil que moltes vegades s’aproximen al heavy metal. Però, en el seu cas, ells s’han mogut sempre en el punk juntament amb grups com Boikot, Desakato o El Último Ke Zierre; una escena que sempre ha tingut un èxit amb el seu públic tant en l’àmbit dels PP. CC. com estatal.

També és interessant parar atenció a altres dos exemples de grups que començaren la seua carrera en anglés, però s’acabaren passant al català. Un d’aquests són Vrademargk, que enguany han publicat Arrelats, el seu tercer disc i el primer que fan en la seua llengua. L’altre és Foscor, que ha produït en català els seus dos últims àlbums, Les irreals visions i Els sepulcres blancs, després d’haver-ne publicat quatre en anglés. Tanmateix, en el cas de Foscor, si peguem una ullada a les seues xarxes, veurem que continuen fent la majoria de la seua comunicació en anglés.

Quan més amunt he dit que el País Valencià no tenia propostes de metal, no era del tot així. Hi ha bandes rellevants que han sorgit del territori –com ara In Mute, Noctem o Scila– però poquíssimes en valencià. Així i tot he pogut trobar alguns exemples com Tempesta, un trio de València que s’ho va deixar després d’una demo i dos splits; o Enderrocks, que va parar després de publicar 3 àlbums. L’única proposta en actiu que he sigut capaç de trobar ha sigut Boira, un projecte de black metal que ha estrenat el seu debut homònim en maig d’aquest any. El metal continua sent un gènere de nínxol enfront de la resta de música en català, no només per falta de públic, sinó també perquè els artistes que es dediquen a aquest estil no troben un circuit sòlid on poder actuar. El que queda és, o conformar-se amb audiències menudes, o apel·lar al que vol el públic internacional.

Vlad Hostyuk

Estic en aquest mitjà per a contar tot el que a mi mateixa m’agradaria que em contaren sobre el mon de la música en valencià. Em flipen tres coses: el heavy metal, els videojocs i contar històries. Aquesta última, et garantitze que la trobaràs ací. Escric per a trobar la la veritat que s’amaga darrere d’una realitat cada vegada mes complexa. Busca’m a @LVgVber a Twitter i si vols saber el que escolte de normal ho pots trobar ací: https://open.spotify.com/playlist/1MyvVu9WqMY2C0rxRIZkco

Anteriors

Mafalda aposta per un rock més directe en “Les inflelices”

Recents

[Actualitzat] ZOO, Sandra Monfort i Òscar Briz els grans noms dels Premis Carles Santos d’aquest any

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *