Qui ens mossegarà les ungles o com deixar aquest món segons ‘fallanca’ d’Aina Palmer

Tan sols un any ha necessitat Aina Palmer, l’artista de Borriana, per traure a la llum el seu nou treball: fallanca (Autoeditat, 2021), un nou EP de sis talls. En canvi, no ha tornat sola, sinó que compta amb la incorporació de Jordi Palau ―antic cantant d’Orxata― que s’encarrega de les segones veus i posar més èmfasi en la vesant electrònica de la música de la borrianenca. fallanca no esdevé un gran salt en l’estil de la formació ―trobarem prous de les mateixes sonoritats que estaven presents a Psicopompa (Autoeditat, 2020)―, però sí hi ha una gran millora qualitativa que justifica la nostra atenció.

L’àlbum comença amb les ungles, un deliri sobre la cara fosca de l’amor i la ―de vegades― necessària ruptura sentimental. El punkpop intens, que remet a «Nietzsche» del primer elapé, troba en aquesta ocasió un gran reforç instrumental de caire electrònic. A les ungles apareix per primera vegada Jordi Palau de la manera que el trobarem a gran part del disc: oferint un suport vocal en segon plànol, proporcionant més color al resultat final dels temes. les ungles és un inici molt enèrgic per a l’EP, i una carta de presentació que ens adverteix que si esperàvem una nova versió de Psicopompa no la trobarem a aquest àlbum.

fènix agafa el relleu deixat per les ungles per establir les bases del que serà la sonoritat de la resta de l’EP. En aquest segon tall es combinen el synthpop més suau de Psicopompa ―present a cançons com «Ambre»― amb un acompanyament de trap per tractar de donar lloc a una balada contemporània i difícil de definir. En aquesta ocasió, Aina Palmer reflexiona sobre la necessitat de tirar endavant després de cagar-la.

El tema encarregat d’ocupar l’equador del disc és mareta, potser l’aposta més arriscada de tot l’EP. El duo versiona la tradicional cançó de bressol valenciana amb una versió electrònica plena d’elements: percussió forta que remet a un passacarrer de Setmana Santa, el primer solo de guitarra elèctrica de fallanca ―no, no trobareu el violí per cap lloc―, melodies de synth, hit-hats trapers, els adlips de Palau o el sampleig d’una sirena al final de la cançó. Una barreja que crida a l’exhuberància.

Aina Palmer i Jordi Palau en una foto promocional.

vestit de flors és el tema que encara la segona meitat del disc amb un inici de guitarra grunge que remet al rock més inconformista dels 90. Prompte se li uneix un ritme marcat de boom bap i una forta melodia de sintetizador. Amb aquest acompanyament musical, Aina Palmer exposa un missatge crític i incrèdul, més que corresponent amb els temps que estem vivint. La progressió de la instrumental ens pot recordar per moments a l’Orxata més ravera. Siga com siga, crida l’atenció que el tema finalitze amb un rot amb reverb.

El cinquè tema de fallanca és pantomima: cançó també punkpop molt ballable a causa de la marcada percussió electrònica en la qual destaca la guitarra melòdica a la tornada, així com el solo al pont instrumental. Aina Palmer torna al missatge absurdista del tall anterior fins al punt de renunciar l’únic espai que ens proporcionava vestit de flors per cercar un lloc millor fora d’aquest puto planeta.

fusilao posa el punt final a l’EP i es basa en Vicent Moliner, l’últim alcalde republicà de Borriana, que en 1940 va rebre l’anunci del seu proper afusellament. Per a donar forma a aquesta reivindicació sobre la memòria, Aina Palmer torna a l’autotune amb el que es trobava tan còmoda en alguns temes de Psicopompa per construir la cançó més expressiva de tota fallanca. També fusilao serà l’única cançó en què podrem escoltar la veu de Jordi Palau en solitari.

A fallanca Aina Palmer tracta d’aconseguir un resultat més experimental mitjançant la major combinació de gèneres i estils aparentment dispars als seus sis talls. Si Psicopompa es sentia com una carta de presentació de l’artista ―amb un gran component personal―, fallanca mostra un interès per començar a assentar el nou duo al panorama valencià. Un disc escrit amb minúscules per gent que pretén fer coses grans.

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

Mugroman: rock amb dolçaines ressonant des de Xixona

Recents

Maluks estrena per fi el seu primer treball ‘Som i vibrem’

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *