Radiografia del sector musical valencià un any després de la pandèmia

Amb un any amb la pandèmia a esquenes, el sector musical segueix vigilant l’evolució de les dades de la pandèmia. La realitat més immediata és que el sector de l’hoteleria baixa les persianes i que les restriccions tornen a dibuixar un escenari reminiscent al  de març del 2020. En aplegar l’estiu es va publicar a la revista una breu anàlisi sobre el futur immediat del sector, i com havia sobreviscut fins al moment. Ara, amb la lliçó apresa, fem retrospectiva de com han treballat les administracions en aquest mig any de semi-desconfinament, i quines seran les perspectives d’un 2021 que es troba en la corda fluixa. 

En encetar la nova normalitat, les sales i els propis músics miraven amb esperança les possibilitats que oferia tornar als escenaris, no tant per fer l’agost, sinó per superar el pas. Des de les administracions, tant autonòmiques com estatals, s’oferiren ajudes amb crèdits Covid i diverses gires de concerts per poder reactivar el sector. Al País Valencià s’encetaren les activitats de “Desconfinant la cultura”, pel que fa a la diputació de València, o bé el “Circuit Sonora”, que la Generalitat ha promogut a través de l’IVC (Institut Valencià de Cultura), per mantenir una oferta constant de concerts als diferents municipis d’arreu del territori, entre altres programes. 

Tanmateix, a més de la necessitat de programar concerts, el sector s’han beneficiat sobretot a l’hora de rebre subvencions directes. Però la indústria musical valenciana està formada per gent molt diversa, que du a terme rols molt diferents en la producció i realització musical, i no tots s’han beneficiat igual per aquestes ajudes. Fran Bordonado, president d’EnViu!, que es tracta de l’Associació de Sales de Música en Directe, explica que les sales subsisteixen gràcies als ICO, que: “A priori són ajudes, però en realitat és un préstec bancari”. I açò és perquè l’estat espanyol, amb els ICO, es posiciona com a avalador per garantir una via de crèdit, però clar està, els músics al capdavall s’endeuten igual amb entitats financeres.

D’altra banda, no totes les opinions són del tot negatives. Cesc Domènec, del segell discogràfic Primavera d’Hivern, opina que l’administració sí que s’ha mogut molt, ja que afirma que la Generalitat “ha injectat diners en organitzar esdeveniments i contractar promotores”, però que tot i això, “les subvencions es tarden a cobrar”. Com s’observa, les declaracions canvien segons a quin actor d’aquesta indústria es pregunta. Pau Alabajos, cantautor valencià, accepta que tal volta la seua realitat ha sigut molt diferent de la d’un grup de rock, ja que “pot ser, no han pogut fer concerts en tot el 2020 perquè depenen dels grans festivals”.

Berta Ortuño: “Jo ara estic cobrant el subsidi de l’atur, però això no és cap ajuda” 

Amb tot, les figures més maltractades per la pandèmia no són ni les sales ni els músics, sinó els treballadors i tècnics que posen en funcionament els concerts i festivals. Berta Ortuño, tècnic de so, explica que les administracions no els han oferit absolutament res: “el nostre sector porta sense regular des de… sempre, el lloc de treball de tècnic de so no existeix”. La tècnica de so coincideix en Domenech en què les administracions és cert que sí que s’han mogut, però assegura que: “l’únic que han oferit han sigut ajudes per als artistes o per a les productores”, i continua: “jo ara estic cobrant el subsidi de l’atur, però això no és cap ajuda”. 

I ara, el fantasma d’un segon confinament atemoreix a un sector musical que lluita per sobreviure. Les últimes dades de la pandèmia no són positives i Ortuño es mostra contundent: “pense que tancar seria el millor i tractar de salvar l’estiu, ja que el nostre sector és treballar en estiu i del que s’estalvia, poder viure a l’hivern”. De fet, per als músics el 2021 es preveu igual o pitjor que el 2020. Bordonado admet que la pandèmia: “esta és un màster en supervivència, però les sales ja comencen a caure econòmicament i si no hi ha ajudes directes que salven el sector, desapareixerem”, i pronostica, a més, que molta gent caurà per pur esgotament. Pau Alabajos, per la seua part, posa totes les seues esperances en el procés de vacunació: “coneixem una mica més la malaltia, i si la situació torna a controlar-se, certa normalitat crec que hi haurà”, però matisa que tot depén de com evolucione la pandèmia i de les vacunes. 

Per a les sales la situació no es preveu tan favorable. Si els músics i les productores han aconseguit rebre ajudes al sector, les sales s’han vist obligades a tancar o agafar préstecs. Bordonado recalca que potser una sala que tinga un aforament de 10.000, pot reduir amb 1000 espectadors, però les sales que aforen 300, no podran sobreviure amb 80 o 30 persones. I és que en aquesta perspectiva, s’està obligant les sales a endeutar-se, quan els impossibiliten treballar, i per tant, impossibiliten afrontar els seus deutes. Aquest fet pot acabar creant una bombolla de crèdit privat que deixe el sector en la ruïna.

I potser semble que no, però la rellevància de les Sales per estabilitzar el sector és total. Aquestes presenten un cicle econòmic completament privat, que perpètua i enforteix la indústria, fent que aquesta siga menys dependent dels concerts municipals. A més, com afirma Bordonado: “les sales són essencials per al desenvolupament de les bandes”, ja que aquestes garanteixen “un espai permanent de cultura” on garantir bolos per als grups emergents. Aquestes, assegura, si volen “poden programar 4 passos consecutius, i això els festivals no ho poden fer”. Però clar està, el futur no està “a fer concerts per a 30 persones i vendre-ho com la salvació”.

Alabajos considera que sí cristal·litzarà aquest projecte de sindicat i mostra la necessitat de defensar els “nostres drets laborals, però depèn també de la voluntat col·lectiva”

En tot aquest embolic econòmic i social una qüestió pareix clara: la Covid ha evidenciat, una vegada més, la situació de precarització i les mancances d’un sector sense quasi drets laborals. L’any 2016 es va iniciar un intent de sindicalisme al País Valencià anomenat SIMUV (Sindicat de la música valenciana), però el projecte no va acabar d’arrancar a causa de la diversitat heterogènia dintre del sector. Per als tècnics, Berta Ortuño argumenta que existeix una associació, però no poden ser un sindicat perquè hi ha autònoms dins d’aquest gremi al món de la música. 

“El que necessitem és establir unes condicions laborals”, explica la tècnica de so, perquè “hi ha hagut concerts on he treballat 28 hores seguides, o no he tingut ni aigua”. Alabajos considera que tard o prompte sí que cristal·litzarà aquest projecte de sindicat, però així i tot manifesta que la importància de lluitar pels seus drets laborals “també depén de la voluntat col·lectiva”. Cesc Domènech, de Primavera d’Hivern, ratifica que el sector està molt “desorganitzat”. De fet, costa trobar en els darrers mesos alguna reivindicació per part del sector de la cultura.

La raó? Domènech explica que a escala industrial-empresarial no s’ha produït tant de soroll perquè les empreses són “grans concentradores de diners i han pogut readaptar-se”. Per altra banda, el president d’EnViu! assegura que no es descarten més iniciatives, però afirma que les campanyes que s’han dut a terme recentment han sigut de conscienciació al públic, per revalorar el sector, i ell creu que: “després d’un any, el públic és més que conscient de la nostra situació, i ara les campanyes haurien d’anar destinades a l’Administració”. 

La implantació del Model Francés, en aquest sentit, se situa com una de les principals reivindicacions per part dels músics valencians. A la peça El Ejemplo francés escrit per Jordi Baltà Portolés s’aborda com aquest país aplica una desgravació del 60 % a gran part de les activitats culturals, a més d’existir una protecció específica per als treballadors intermitents. I és que aquesta forma jurídica absent a la legislació espanyola és una de les claus que defineix el sector. Alabajos explica que: “tu demostres a l’Estat Francés que has fet uns concerts determinats i dones una part dels teus beneficis, però percentualment”. A més el cantautor assegura que a França també gaudeixen de protecció durant els mesos de composició, a través d’un subsidi a la tasca creativa.

Kennedy afirmava amb certa dosi de liberalisme que: “En les crisis, cal ser conscients del perill, però també cal reconéixer les oportunitats”. Aparentment, el camí que s’obri d’oportunitat és un model d’indústria molt més petit i sostenible, basat en les sales; que com diu Domenech, on “la música estiga en primer pla”. Però també hem de ser conscients de la realitat més propera a la que enfronten els nostres músics. Ara la pregunta és: qui aconseguirà sobreviure a aquest dur camí que s’està pavimentant durant la crisi del coronavirus?

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Àlex Franco i Tàrsila Galdón

Àlex Franco i Tàrsila Galdón

Anteriors

El cristianisme disfressat de Temptació i hedonisme en l’últim tema de Zoo: ‘Llepolies’

Recents

Ferran Palau ha alliberat aquesta setmana el seu últim treball, ‘Parc’

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *