Sandra Monfort: “tot el procés ha sigut com submergir-me en les profunditats marines i veure què em trobe ahi dins de la Sandra: hi ha peixets preciosos, hi ha monstres…”

Niño Reptil Ángel és el nou treball de Sandra Monfort, que va sortir el passat 12 de març. Sandra Monfort arriba a l’entrevista (realitzada per telèfon) després d’un xicotet embotellament per Mallorca, però llesta per obrir-nos i acompanyar-nos a través del seu món interior: preciós i molt, molt íntim. “En aquest cas estic totalment sola i em sent super despullada”, confessa a l’altra línia del telèfon, mentre la conversa es desenvolupa.

Com t’està tractant el panorama musical valencià després d’una setmana ja de la sortida de Niño Reptil Ángel?

Ostres! Quina pregunta! No me l’havien fet encara… just ara estava mirant a l’Spotify les reproduccions i m’escolten més a Madrid que al País Valencià. M’ha resultat curiós, però crec que és normal: València encara no l’he trepitjat massa en els projectes que he tingut i és difícil que qualle en un lloc on no he estat tant.

Imagine que ha de ser curiós introduir-te en una escena desconeguda…

Fa tres anys que visc a Pedreguer, així i tot, el 70 % de la feina que faig com a música, és a Barcelona. He notat que costa una miqueta més ací, supose que és una qüestió de circuit, no són circuits als quals estiga acostumada, però confie en el fet que a poc a poc tot això vagi obrint-se. I més ara, en aquesta situació en què estem…

Tampoc ajuda…

En realitat, sí. Ara s’estan programant més concerts a teatres, a sales… s’està programant un tipus de música més de butaca. Els grups que ens dediquem a les cançons d’autor o a la música tradicional hem tingut més bolos. Grups tipus Zoo, Smoking… tenen un format de concert que costa adaptar molt a l’acústic… Ho han tingut més fotut.

Durant quant de temps has estat gestant el teu últim treball?

La veritat és que els temes vaig començar a produir-los fa dos anys i en fa més de dos que vaig començar a composar-los. De fet, fa un any que tinc tots els temes a la butxaca, sols que no podia focalitzar-me en treure’ls… encara no tenia un equip de persones que m’ajudaren a fer-lo volar i vaig decidir aparcar-lo durant un temps per reprendre’l quan tinguera un equilibri.

La forma que li has donat a les cançons, amb eixa veu més distorsionada, no és una forma a la qual estiguem acostumats, almenys, aquí…

La música que faig és de fora cap a dins i ara estem acostumades a fer el contrari: la música va cap a fora, de traure tot això que tu tens dins i mostrar-ho al públic. Jo em sent més còmoda en la profunditat… sempre compose des de l’acaronament intern: m’explore.

És més com un exercici d’introspecció…

De fet, tot el procés ha sigut com submergir-me en les profunditats marines i veure què em trobe ahí dins de la Sandra: hi ha peixets preciosos, hi ha monstres… i ho transforme en cançons, esperant que produïsquen alguna cosa en algú o que ajuden a descobrir coses com les que jo he descobert dins meu.

És molt valent, al final, el repte més gran és autodescobrir-nos, també en trets que no ens agraden…

Al disc hi ha molta obscuritat… Niño Reptil Ángel abraça la qüestió més terrenal i palpable fins a l’àngel, eixe concepte més espiritual, eteri i misteriós que està dins d’un imaginari molt concret. També representa el jo que fuig, aquell que fa vergonya i que també és molt bell i que cal abraçar.

T’ha fet por obrir-te així al món?

Molta. Al final, quan comences un projecte en solitari sents molta més responsabilitat. Quan estic en Marala no sent tanta responsabilitat perquè les decisions passen per les tres. En aquest cas estic totalment sola i em sent superdespullada. Això fa que les inseguretats estiguen molt més presents.

Creus que el públic pot sentir cert rebuig cap a aquesta nova sonoritat?

Segur, no té per què agradar a tot el món i en soc conscient. A tots ens agrada que tinga una bona rebuda per part del públic. En el moment en què tu mostres un projecte, esperes un feedback de la gent i és molt més dolç que a la gent li agrade, però hem d’estar preparades per a tot.

La lletra de l’àlbum no deixa de ser prou abstracta com ‘La Llebre’, però si aconsegueixes transmetre sentiments com obscuritat, intimitat, dolçor o misteri…

La llebre parla de l’acte sexual en si, volia posar damunt de la taula el desig i tractar-lo d’una forma poètica. Actualment es parla del desig i de la sexualitat d’una forma molt morbosa, més cap a fora. A mi m’interessava tractar-lo des de la vulnerabilitat perquè sempre estem mostrant-nos en l’àmbit sexual com superpotents i això ens fa sentir molt insegures.

El tabú i la por es pot assaborir en cada cançó del teu treball…

La mort és una cosa en què pense moltíssim i crec que tot el món pensa en això. Potser no ho exterioritzem, però sí que hi ha la por que de sobte, deixem d’existir d’aquest món i desaparéixer. Al final, és part del nostre cicle i que hem d’aprendre que està en nosaltres en cada pas que donem. No ens fa més dèbils, sinó el contrari, perquè pot treure valentia, perquè això està ahí i està entre nosaltres. Parlar de la mort des d’un lloc no de dol, sinó d’acceptació.

La figura de la dona com a gestant també té protagonisme en Niño Reptil Ángel...

No és una cosa que volia que estiguera present de forma explícita. En Marala la feminitat està molt explícita… Però saps què ens passa últimament? Sempre ens pregunten sobre feminisme i evidentment, ho som, però a un grup d’homes… els preguntarien si són feministes? No. El que volem fer és música i que a través del nostre exemple dalt d’un escenari, que es puga palpar eixa lluita sense dir-ho.

I en el teu treball?

Clar que la dona està present en el meu treball, perquè m’interessa molt i m’importa molt, però vull arribar a un altre lloc. No vull tindre més mèrit per ser una dona, tot i que ara és veritat que el tinc, perquè per arribar ací, una dona ho té molt més complicat que un home.

Quina ha sigut la part més complicada de tirar endavant Niño Reptil Ángel?

Composar, en realitat, és el més senzill i després, quan comences a produir i incorpores a altres persones, has de cedir. Jo he de confiar i ells han de confiar, és un exercici complicat. La part que més em costa és la de publicitat: portar-lo al món perquè comprenguen els discos. Les xarxes socials m’angoixen moltíssim i ho intente portar de la millor manera que puc.

Orgullosa del resultat?

N’estic molt orgullosa i contenta. Tinc un conjunt de persones que m’estan ajudant molt; Hiden Track Records, Pro 21 al País Valencià, l’estudi Lindis Farne, la gent amb qui el vaig produir… estic més que pagada i contenta. Amb moltes ganes de portar-lo al directe i compartir-lo amb la gent.

Parlant del directe, com te l’imagines?

Buah… estic preparant-lo a duo en un company i vull fer-lo senzill perquè la situació ho requereix! Crec que ara la clau és fer-lo reduït, però ben empaquetat: cuidar molt les llums, el so… al final, que les persones que vinguen en nosaltres per crear l’espai lumínic o sonor, siguen una part més del grup.

Expectatives?

Intente no tindre moltes expectatives. Tinc clar que tinc un camí que vull recórrer, però són reptes que tinc amb mi mateixa. Les expectatives són alguna cosa que esperes que arribe i jo no vull aspirar a res perquè és millor trobar-s’ho.

Marala, el teu nou treball, i tot en meitat d’una pandèmia… en algun moment has tingut dubtes de tirar endavant els projectes?

Em dedique a la música exclusivament des de fa tres anys i si et vols dedicar a la música, no pots viure només amb un projecte. Jo ara estic en deu o dotze projectes alhora, però Marala és una de les meues prioritats i és un dels projectes que més vull cuidar, juntament amb Niño Reptil Ángel.

En una entrevista a Culturplaza parles de la professionalització dels músics i que no cal haver estudiat per just, ser bon músic. Amb tot, és cert que la indústria musical valenciana sempre ha estat criticada per l’escassa professionalització…

Uau… aquest tema em produeix molt de conflicte intern. Tinc molts amics que no han estudiat música i que m’inspiren moltíssim i que m’ensenyen molt. Crec que això és un error del sistema educatiu dels Conservatoris, perquè ixen músics molt ben preparats tècnicament, però no saben tocar si no se’ls posa una partitura davant…

I a escala valenciana…

Tornem al problema dels circuits: és necessari que hi haja circuits de músiques festives i per fer música, no cal haver estudiat una carrera. A Barcelona hi ha molts grups que ixen del conservatori i que en qualitat tècnica i musical són brutals i això, fa que comencen a eixir altres grups que s’ho “curren” moltíssim. Amb tot, s’ha d’estimular des dels circuits perquè se cresca.

Article corregit per Víctor Gil.
Guisant Filologia Catalana, alhora que fregisc art, música i diversos coneixements. Aquesta és la raó de ser ací, corregint o escrivint. Tres coses que m’encanten són: les rebequetes, l’esquirolet d’Ice Age i el palo santo. Tant de bo Aretha Franklin haguera cantat en valencià, per a escriure-li un article de vint fulles i quedar-me més ample que llarg.

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

El Warm Up de Bad Gyal

Recents

Buhos presenta el videoclip de “Se Acelera”

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *