Sheila Quero, Maruja Limón: “El flamenc està vinculat al castellà, però també parlem català. Per què no fer una cançó en català?”

El nou àlbum de Maruja Limón, Ante mí, estrenat el passat 2019 sorprén per un missatge molt més reivindicatiu i profund: Maruja Limón es deixa dur per la història, per l’enyorança, per la lluita feminista i també, per la lluita de la identitat.

Sheila Quero, una de les veus principals de l’agrupació que es va formar en 2014, ho defineix com “invisibilitat”. L’entrevista discorre el diumenge a les 12:00 i sorprén tota la història que amaga aquest àlbum, tantes vides reivindicades en eixes onze cançons.

Quero no s’oblida de mencionar una vegada rere altra les seues companyes de grup, Esther González, també veu; Vicky Blum, guitarra; Elisenda Fàbregas, percussió, i Mila González, trompeta.

Com es va viure la presentació d’Ante Mí a la sala Apolo de Barcelona?

Va ser molt emocionant, vam fer un sold out a l’Apolo, que sabem que és molt complicat. Vam contar amb col·laboracions de companyes del món de la música com Les Balkan Paradise Orchestra, les Ke Te Kalles o Maria La Blanco. Feia molt de temps que treballàvem en la producció del directe i a nivell instrumental tractem d’introduir coses noves.

Sempre destaqueu pel vostre directe potent…

Nosaltres generem dinàmiques  perquè el directe sigui una història. És a dir, que hi hagin canvis d’escenari i dinàmiques amb el públic perquè pugui participar. El concert és una pel·lícula, ja que té diverses etapes.

Què diferencia Ante Mí de Más de ti?

La veritat és que Más de ti va ser un treball molt més ingenu, ja que era com un diari de la nostra vida. A nivell sonor era molt més orgànic, només comptàvem amb els vents de la trompeta, guitarra, amb un set més petit de percussió i les veus.

Ante Mí ha estat més elaborada. La nostra dissenyadora ens va donar la idea del concepte de la invisibilitat. Vaja, una realitat social on hi ha coses que no són del gust de tothom. A nivell instrumental vam incloure el baix, la guitarra elèctrica, la percussió… ha crescut tot el tema sonor. De fet, també hem inclòs coses electròniques.

Sentiu que hi havia molta expectativa després de Más de ti i eixe premi a Artista Revelació dels Premis ARC 2018?

Doncs… la veritat és que no. Nosaltres som força tranquil·les…no som gaire pretensioses. Quan ens van donar els premis ARC no ens ho creiem. Ho gaudim així i si ens ve alguna cosa… doncs mira …meravella!

Què suposa la lluita feminista per a Maruja Limón?

Aquesta cançó comença amb un relat que va escriure l’Eli, la percussionista. Fem anàlisi de totes les dones que hi ha al món. Encara queda molt camí per fer, però som molt privilegiades, estem a Occident, som blanques… Nosaltres som un grup de noies que fa música i amb això ja trenquem. Creiem amb el feminisme… però s’ha de parlar de tot el que ens envolta. Nosaltres lluitem perquè es normalitzi la situació de la dona i per a equilibrar-ho. Cal tindre en compte que si hi ha un canvi femení, també ha d’haver-hi un canvi masculí.

Per primer cop aposteu per un tema en català, hi ha alguna raó en concret?

Nosaltres som catalanes. El flamenc, potser, està més vinculat al castellà, però nosaltres també parlem en català i ens entenem amb els col·legues en català. Aleshores… Per què no fer una cançó en català? També som catalanes i amb tot el conflicte que hem tingut en els últims anys… hòstia…Per què no puc emprar jo aquest idioma, que és el meu?

Creieu que hi ha cap prejudici cap a la música flamenca? 

Els prejudicis musicals venen de tots els camps. Jo penso que hi ha etapes. Es pot distingir el flamenc que ha estat més caspós i el flamenc que s’ha reinventat. Ara tenim tot el fenomen de la Rosalía…

Igualment, jo penso que res es reinventa, sinó que s’aporta un granet més de sorra. La música és un conjunt de fusions que s’han donat al llarg del temps. Nosaltres fem la nostra aportació a través de les nostres vivències.

Per què un tema tan reivindicatiu com Rosario Dinamitera?

Una de les parts invisibles és la història o quina part de la història se’ns explica. Rosario Dinamitera, com la de Las tres heridas és un tema que va escriure Miguel Hernández i té un contingut molt potent perquè Miguel Hernández pertany a la generació del 27 i és l’únic poeta que venia d’una situació molt humil. És una manera de rescatar aquesta part de la història que està una miqueta apartada, és a dir, la visió dels perdedors.

 

Corregit per: Maria Bodí

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Novembre Elèctric canvia de cicle a “Lluna nova”

Recents

El jazz més eclèctic amb Pete Lala

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X