Tenda: “No ens sentim amb la potestat de declarar-nos representació de cap moviment”

Considerat un dels grups revelació del 2019 per Sons de Xaloc, Tenda és una banda de rock de València que va publicar el seu primer disc homònim Tenda (Autoeditat, 2019) a l’octubre de l’any passat després d’una considerable trajectòria de concerts i directes. La pandèmia els va agafar en la gira de presentació del seu primer àlbum, malgrat que es van sumar a l’organització de concerts en streaming durant el confinament.

Com heu portat el confinament?

Evarist: Hem sigut afortunats, perquè tots hem tingut una casa on passar-lo. Ens ha vingut bé també per a dedicar-nos a estudiar les nostres carreres i deixar-nos reflexionar com plantejarem el projecte, quina forma agafarà. A nivell personal ens ha vingut molt bé, com a introspecció.

L’heu aprofitat per a orientar-vos.

Claudi: Vam entrar en la quarantena havent provat noves cançons, però gràcies que vam parlar de com serien els concerts i la nostra direcció a partir d’ara, hem eixit amb un pla de veritat. Ara ens veiem molt més preparats.

Evarist: Martín s’ha muntat un estudi a sa casa i s’ha dedicat a pregravar els nous temes i cada dia ens enviava videoclips que li semblaven interessants.

Guillem: Sempre que m’aplegava un whatsapp era d’un grup i una gravació de Martín.

El confinament us va agafar en la gira de presentació de Tenda, el vostre primer disc. Heu perdut molts concerts?

Guillem: Sí. A més teníem concerts guapos. Ha sigut una llàstima, perquè s’acostava la millor època de concerts a la primavera i l’estiu.

Evarist: Teníem concerts que ens feien molta il·lusió. Anàvem a fer-ne un amb Smoking Souls a la sala Moon, per a presentar el seu disc; així que…

Claudi: Eixe no l’havíem publicat encara, perquè volíem fer la sorpresa.

Martín: Anava a ser un estiu de treballar tant amb concerts com amb el disc, però com ens ha passat a nosaltres, li ha passat a tots els grups. És qüestió de tirar endavant, no hi ha una altra.

A banda de l’actuació de Madrid al 22 d’octubre, heu aconseguit reubicar els concerts cancel·lats?

Evarist: En teníem un, el 30 d’agost, a Barcelona, per les Festes de Gràcia, però ja ens han dit directament que comptaran amb nosaltres per a la següent edició. Tot el món tracta de dir-nos que els concerts s’ajornen, no es cancel·len, però la situació és la que és.

Claudi: És una putada per a nosaltres, com a grup; per als programadors; tècnics… Tots els treballadors del món de la música estan intentant veure com rehabilitar els espais o tractar de fer dos concerts seguits. Si el sector musical sol estar aturat, ara…

Martín Tarrasó, veu principal de Tenda. Autor: Carlos Cuesta i Martínez.

Durant el confinament vau realitzar molts concerts en streaming. Fins i tot, vau organitzar Confinafest, el vostre festival des de casa. Per què us heu sumat a aquestes accions?

Evarist: Al primer concert ens van convidar els nostres companys de Reacció i va funcionar molt bé. El segon, el vam organitzar nosaltres i vam tractar de contactar amb grups específicament de València, de tots els gèneres.

Claudi: Hi havia grups a què no els pareixia molt bé, per ells mateixos. No criticaven la resta, però sí que no veien bé fer streamings amb discs que havien treballat tant per vendre’ls d’eixa manera.

Quantes cançons teniu gravades en maqueta del nou disc?

Martín: De moment, sis.

Claudi: Tenim clar el concepte.

Guillem: Això sí que ha sigut gràcies a la quarantena.

El grup es va formar l’1 de gener del 2017, al Festivern, després que a Guillem i Martín se’ls trencara la tenda d’acampada. Vau tardar molt a gravar la primera cançó o va ser un fet immediat?

Evarist: Cinc dies.

Claudi: La primera la vam fer el cinc de gener, als pocs dies de formar el grup.

Guillem: Vam estar més de mig any quedant solament els dissabtes de matí a casa d’algú, tocant amb tres guitarres, un caixó i poc més.

Martín: Una cosa que ha ajudat al bon resultat de Tenda és que mai hem tingut pressa. A més, som molt autocrítics i no tenim por de dir-nos les coses els uns als altres. Cada cançó té moltes hores darrere.

Claudi: Un any i dos mesos de concerts abans de traure la primera cançó.

Evarist: Volíem que, el que gravàrem, fora perfecte, per això vam ser molt lents.

La banda té tres anys, però la vostra primera publicació la trobem a principis de l’any passat. Quan vau decidir professionalitzar-vos?

Guillem: Llogar el local va ser un punt d’inflexió.

Evarist: Un altre punt d’inflexió va ser quan Martín i jo ens vam deixar el futbol i Guillem es va traure el cinturó negre de jiu-jitsu. Quan els quatre vam deixar les altres aficions per a convertir el grup en el nostre treball, va ser el moment en què ens vam agafar la cosa més seriosament.

Martín: Entrar a gravar també va ser determinant. Veure que teníem tres cançons bones que podrien acabar sent un disc.

Claudi Penalba, guitarra solista de Tenda. Autor: Carlos Cuesta i Martínez.

A banda de la vostra qualitat com a músics i el resultat de les cançons, una cosa que crida l’atenció del vostre disc és l’elaboració de les lletres. Des d’Hègira, que és un manifest pacifista, a l’addicció a les xarxes de Soma, o l’amor tòxic com a Contra la paret o Peripècia. Per què us naix  parlar d’aquests temes?

Claudi: La pregunta és, qui de la nostra edat no pensa en aquests temes?

Evarist: Nosaltres parlem molt entre nosaltres, perquè a banda de ser un grup som molt amics i ens contem els problemes i Martín té la capacitat de fer que ens representem amb les cançons. Plasma les nostres converses en les lletres.

Guillem: Les nostres lletres reflecteixen les nostres inquietuds. No tenim la pretensió de cantar sobre un tema concret. Simplement són les incerteses i les coses que ens passen pel cap.

Quan parleu sobre l’amor no correspost, acabeu enviant a fer la mà la persona que us ignora. És el cas de Peripècia o Contra la paret. Com composeu les lletres?

Evarist: El cas de Peripècia és graciós, perquè veníem Martín i jo de festa. Martín tenia la melodia de feia temps i la primera frase, «Buscant les sabates», va nàixer en eixe moment, perquè me les volia posar. Vam escriure Peripècia en 15 minuts.

Martín: Li vaig dir de començar la cançó amb una frase molt tonta, i d’ahí va nàixer tot.

Parleu d’amor, però també de temes més polítics com el pacifisme i el racisme. També hi ha un posicionament fora de la música, quan us vau sumar a iniciatives com la del Projecte Castor o a la negació de la ZAL de València. Penseu que teniu un compromís com a artistes per a suportar aquest tipus de reivindicacions?

Claudi: En absolut. És el que ha dit Guillem abans, parlem d’eixos temes perquè ens inquieten.

Guillem: És innegable que hi ha injustícies al món i les fem veure.

Claudi: Nosaltres mai hem sigut, mai som i mai serem representació de res, perquè no ens sentim amb la potestat de declarar-nos representació de cap moviment. Per això, tenim llibertat per escriure del que volem. Tant dins com fora de la música, quan alguna cosa ens fot com a persones, traiem la cara.

Com veieu el panorama de la música en valencià?

Claudi: Hi ha molts factors i, un d’ells, és que nosaltres tenim un estil que als últims anys a València no ha sigut representatiu. La música en valencià, com a etiqueta, serveix per a reivindicar cap a fora l’existència de la pròpia música en valencià. D’una altra banda, és com una serp que es mossega la cua i acabes bevent d’eixa etiqueta per a formar-te com a grup. Nosaltres el que hem volgut fer sempre és el que ens donara la gana en el panorama.

Guillem: Moltes vegades es parla de la música en valencià i aquesta s’entén com un fet concret. Com a que la música en valencià és «això». I nosaltres tractem de fer música, en valencià.

Evarist: La música que ens ha inspirat, la música que a nosaltres ens agrada, la música que nosaltres volem fer, però cantada en la llengua que hem parlat des de menuts.

Claudi: Hem de reivindicar això, perquè hi ha grups diferents que no han tingut la sort que tenim nosaltres, pel tipus d’audiència. Però grups com Gener s’ho han hagut de deixar perquè no poden entrar en la indústria externa al sector, perquè canten en valencià i, pel seu estil i el tipus de lletres que no s’encasellen dins d’un tòpic discursiu i ideològic, es queden fora del panorama en valencià. I es queden a un limbo en què, experimentalment, és dels grups amb major qualitat, però malauradament es queda fora. És una llàstima. El nostre somni seria cagar-nos en tot això d’una vegada.

Guillem: Compara Manel i Senior i El Cor Brutal, que tenen un gènere més o menys similar. Però, a Catalunya, hi ha una indústria musical més desenvolupada. Amb els seus avantatges i desavantatges. Ací no hi ha una indústria sòlida. Mésdemil estava molt bé perquè agafava tots els estils i s’ho van deixar en 2017, perquè no tenien pasta.

Evarist Caselles, baix de Tenda. Autor: Carlos Cuesta i Martínez.

Veieu una deriva en els missatges de les cançons?

Martín: És el que ha de ser. No un canvi de missatge com a tal, perquè la música reivindicativa existeix en totes les llengües i és positiva.

Evarist: Nosaltres compartim les idees d’eixa música.

Martín: És respectable i s’ha de fer. Ara, la cosa és expandir eixos missatges i que hi haja de tota mena.

Evarist: Independentment que ens agrade més o menys la seua música, per exemple, anem amb Vienna amb molta força. Tant pel gènere com pel missatge.

Claudi: Destaca la força que té Smoking Souls per a introduir-se dins el discurs dels festivals reivindicatius i, alhora, mantenir la formació típica de rock i un missatge propi. Hem d’aprofitar el que ha iniciat Smoking.

Martín: És curiós que els grups en valencià més exitosos treballen amb Propaganda pel Fet!, que és catalana. És el que comentàvem de la indústria consolidada.

Claudi: Si mires les estadístiques d’Spotify dels grups més escoltats, com Obrint Pas, Barcelona i Madrid dupliquen les escoltes de València. Són coses a tenir en compte.

Martín: Nosaltres no estem dient res nou, que no s’haja fet ja a Catalunya. Hi havia Lax’n’Busto, que nosaltres hem escoltat molt…

Claudi: Però Lax’n’Busto va tenir la sort de trobar una indústria musical que es va iniciar a Catalunya entre els 80 i 90. Una indústria també té les seues coses dolentes, perquè el pensament econòmic està en tots els llocs. Nosaltres ens hem hagut d’adaptar a una mentalitat de videoclips i senzills, perquè és la forma de consum ràpid.

Guillem: Però o estàs ahí, o no estàs.

Martín: La intenció és canviar-ho.

Guillem: Tampoc pretendre ser els messies de res.

Claudi: Justament, que Smoking siga el grup més escoltat de música en valencià ja diu alguna cosa sobre la necessitat d’escoltar coses noves. La cultura popular millora quan hi ha més pluralitat. És el pas que ha de venir ara. Nosaltres farem el que ens done la gana i creiem que, fent això, construïm eixe tipus de visió.

Quines són les vostres influències? A banda dels Beatles i Cage the Elephant.

Martín: Red Hot.

Evarist: Catfish and the Bottlemen.

Claudi: U2.

Martín: Pearl Jam.

Guillem: Artic Monkeys, també. Tenda sona així, perquè cadascú té el seu bagatge musical, que hem aconseguit al llarg de les nostres vides.

Claudi: T’adones que cada instrument del grup té un referent. Composar és com fer una truita: cadascú porta un ou, una idea que ha escoltat, i després tractem de fer-li la volta.

Cançó favorita de Tenda?

Martín: Vértigo i Soma.

Evarist: Síndrome d’Estocolm i Soma.

Claudi: Malalt de ciutat.

Guillem: No sabria dir-te. Li tinc molta estima a Hègira i Soma em pareix una barbaritat. Peripècia, Vértigo, Síndrome d’Estocolm

Ens podeu recomanar un disc?

Claudi: All Things Must Pass, de George Harrison.

Evarist: Mind The Moon, de Milky Chance.

Guillem: Violent Femmes, de Violent Femmes.

Martín: Mundo feliz, de Girasoules.

Evarist: I en català Life Vest Under Your Seat, de Pau Vallvé.

Guillem Magraner, bateria de Tenda. Autor: Carlos Cuesta i Martínez.

Article corregit per Joaquim Cano
De La Nucia (Marina Baixa), graduat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. Especialitzat en estudis literaris i treball de corpus lingüístics. Professor de trinxera al Baix Segura. Prop del tsundoku. Poliamorós amb la música, format a escola i carrer. Integrant del programa La Xarradeta. Obsessiu i, de vegades, versut.

Article escrit per:

Carlos Cuesta i Martínez

Carlos Cuesta i Martínez

Els meus pares em van ensenyar bona música de menut, però per algun motiu ara escolte Bad Gyal. Sent deler per l’indie, el trap i el jazz, però no m’ho tingueu en compte. Si vols saber quina música escolte la tens ací: https://open.spotify.com/playlist/5sZbp32vvHghSL4qQYojdb

Anteriors

[Repàs d’actualitat] El Feslloc se celebra entre incerteses i la Fúmiga publica un nou EP

Recents

[Repàs d’actualitat] Es manté el Trovam, ixen diversos videoclips, i alguns concerts s’han hagut de cancel·lar pel coronavirus

Primer aniversari Sons de Xaloc: publiquem el millor d'aquest any. Enllaç

X
X