Un psicodèlic viatge amb la bici d’Hoffman

La Tortuga que nunca tuve (LTQNT) va traure el seu àlbum La bici d’Hoffmann (Estudi La Vall, Rockaway Studios, 2021)  el passat 12 de febrer. Ja ens havien deixat un xicotet tast d’aquest amb els seus singles Violència Legal i Trenca’l, ambdós acompanyats amb videoclips gravats a les seues terres del Camp de Tarragona.

El grup està format per Javier Galán i Cristian Borys com a rapers i beatmakers, Belén Serrano com a cantant, Sònia Gil a la flauta travessera, Arnau Garcés al trombó i Oriol Bargalló com a guitarra i cantant. Es van consolidar com a grup l’any 2015 i es caracteritzen per una barreja d’estils que va des de la rumba, fins al rap, passant per la música electrònica.

L’altre tret que els defineix és el to reivindicatiu de les seues lletres, on parlen de temes controvertits de la societat en què vivim i d’injustícies socials com la llibertat d’expressió, la violència i repressió policial o el sistema educatiu poc inclusiu i obsolet. Sobretot parlen des d’una perspectiva personal de les coses que han hagut de patir o han vist al seu voltant. Açò fa que el públic a qui van dirigits senta proximitat quan els escolten. Però aquest discurs tan seriós i de crítica social està molt ben empastat amb una música festiva, alegre i animada que et fa desconnectar durant una estona de totes aquestes preocupacions.

El nom del seu nou disc té un origen ben peculiar. Albert Hofmman va ser el científic que va descobrir l’LSD i va tenir un viatge en bicicleta tornant a casa en els dos sentits de la paraula. Albert va descobrir aquesta substància per pura casualitat, i el grup se sent un poc identificat en la seua recerca de mescles de diferents estils musicals. Un altre motiu pel qual van escollir aquest nom, a banda també del caràcter festiu que tenen en comú la droga i el grup, va ser també perquè en la Guerra de Vietnam se’ls subministrava LSD als soldats, ja que creien que així obeirien les ordres dels caps sense qüestionar-les. En canvi, va passar tot el contrari, despertava en els soldats el sentit de desobeir als seus superiors. LTQNT tenen molt present aquest sentit crític en l’actual societat, i es reflecteix molt bé en les seues cançons. El disc mostra un poc aquest viatge que va fer Hofmman en la seua bicicleta mentre tornava a casa del seu laboratori, i és per això que el disc té també els seus alts i baixos, mesclant eufòria amb calma i ritmes ràpids amb ritmes lents. La Tortuga que nunca tuve tanquen el disc amb Mossega, una cançó que convida al públic a reflexionar, a unir-se a la seua lluita i a remoure consciències.

Com bé ells mateixos diuen, fan música del poble i per al poble, per parlar des de l’experiència, i per ser propers. També creuen que la seua lluita és un poc utòpica, però la utopia serveix per a caminar.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Neus Francés i Jordà

Vinc d'El Comtat i soc una matemàtica amant de les lletres. M'encisa llegir, escriure, fer teatre, cantar a la dutxa i el món del cinema. Adore l'ska-jazz, la cúmbia, el reggae i l'indie. Els Amics de les Arts, Obrint Pas i Oques Grasses són els meus referents musicals. Em sol agradar la típica cançó que es posa al disc per a plorar i semblar una intensa.

Anteriors

Tresdeu premia el millor esdeveniment musical i llançament de l’any 2020

Recents

El cristianisme disfressat de Temptació i hedonisme en l’últim tema de Zoo: ‘Llepolies’

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *