Vienna, Fall Out Boy i l’obsolescència programada dels vells

D’adolescent vaig estar obsessionada amb la cançó “Centuries”, de Fall Out Boy. Aquest tema forma part del seu àlbum American Beauty/American Psycho, llençat l’any 2015. Amb un estil prop al rock alternatiu, Fall Out Boy desafia el temps, lluita contra l’oblit i reivindica la por de tantes altres persones a ser oblidades:

Some legends are told

Some turn to dust or to gold

But you will remember me

Remember me, for centuries

Just one mistake

Is all it will take

We’ll go down in history

Remember me for centuries

Remember me for centuries

Pot ser per això aquesta última setmana no he pogut deixar d’escoltar en bucle “Mentre xiulen els trens”, una cançó que forma part de l’últim treball de Vienna amb eixe nom impossible de pronunciar Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes (LCM Records, 2021). Han passat sis anys de diferència entre ambdós àlbums, però la temàtica tractada és immortal, perquè tracta una de les principals pors humanes: desaparéixer. Ambdues cançons poden mantenir perfectament una conversa entre elles, defensant diferents punts de vista pel que fa al pas del temps. 

Però quan va canviant aquest temps que t’ha tocat anar enfrontant i que potser demà no

t’acoste cap a on havies d’anar, sigues fort i comprèn que la vida es va transformant

Si creus que tornaran els llocs on vas creure en la felicitat, sigues fort i comprén que la

vida és va transformant, sigues fort i comprén que la vida es va transformant

La lletra d’Arturo Pérez Deltell no reivindica res ni tampoc realitza cap retret al temps, ni a l’oblit: accepta el seu pas amb una calma envejable. La cançó no deixa de referir-se a l’acceptació com una filosofia davant el passar dels anys. Una de les meues frases preferides és aquesta: “sigues fort i comprén que la vida es va transformant”. No puc evitar que aquest vers rode dins el meu cap mentre l’escolte, perquè… Qui és capaç de ser fort amb el pas del temps? 

La crisi dels 30, la crisi 40… (i totes les crisis que hi ha relacionades amb l’edat). La societat que ens rodeja condemna constantment el pas del temps, fer-se major. Vienna defensa el pas natural del temps amb filosofia i Fall Out Boy es voldria follar aquest pas del temps, voldria manar-ho tot a la merda i assegurar que no, que ningú els oblidarà. La seua principal gesta és aconseguir sobreviure al temps. 

I jo, mentrestant, em pregunte per què li tenim tanta por al seu pas. 

Òbviament la por a la mort podria ser una de les principals raons, la por a tot el que és desconegut, a no saber què serà d’u mateixa. Però crec que va una mica més enllà. Tots coneixem la definició del capitalisme, sabem que es tracta d’un sistema econòmic que busca el benefici més gran per a l’empresari, apostant per la màxima productivitat econòmica. Un cop creixes, un cop passa el temps, pareix que ja no sigues tan productiu (des del punt de vista econòmic i capitalista). Moltes vegades pareix que la gent major és víctima d’una obsolescència programada. 

Crec que, en part, aquesta por al pas del temps naix de la por al rebuig social. El capitalisme ens fa creure que quan més produïm, com més èxit laboral tinguem, més acceptats estarem. Està clar que aquest discurs ha entrat, a poc a poc, en contradicció i tots sabem que ja (quasi?) ningú creu en la meritocràcia, però també és obvi que la romantització del treball segueix existint. 

De fet, i seguint el fil relacionat amb la productivitat i la romantització al treball, moltes vegades, quan s’assaboreix el temps lliure, de seguida apareix la mala consciència, implacable. La productivitat, el benefici econòmic que tu aportes, no és una elecció, és una obligació. 

De vegades sent que sempre ens escudem en el capitalisme, que tot es relaciona amb aquest sistema econòmic. Amb tot, una vegada comences a informar-te, la teoria es va confirmant. Per exemple, en 1912 l’FMI va emetre un informe que defensava que l’augment de l’esperança de vida era un problema per a l’economia mundial, segons informa el doctor en Filosofia Samuel Guerra Bravo en aquesta peça.  El 2013 la psicòloga Viviana Goldman publicava a la revista Letra Urbana una anàlisi sobre com havia estat tractada aquesta etapa de la vida socialment en les diferents èpoques. Us deixe per ací part de l’extracte:

El sistema capitalista clasifica la población longeva como improductiva y la desvincula de la dinámica social. La ausencia de actividad profesional representa una pérdida significativa del valor atribuido a la persona que no entró en la lógica de producción y consumo. En este contexto, la edad adulta es la más valorada, porque es precisamente el momento en que la participación en la producción de riqueza a través del trabajo es la predominante

És cert que aquesta autora defensa que, actualment, la imatge que tenim sobre els vells està canviant i ja s’associa a una imatge més creativa. Jo no estic tan segura, però també tenim dret a envellir dignament, gaudint de cada segon de la nostra maduresa i de l’experiència obtinguda al llarg de la vida. Canviem de paradigma i com, ens diu Vienna:  “sigues fort i comprén que la vida es va transformant”.

Article corregit per Anna Albert.
Traductora i correctora en constant aprenentatge de noves llengües. Dolçainera a temps parcial i esperantista a temps complet. Apitxà em pariren i ací estic.

 

Article escrit per:

Tàrsila Galdón

Tàrsila Galdón

Periodista en procés de constant aprenentatge, amb ganes de contar històries que siguen capaces de desestabilitzar imperis sencers. Ací em trobe també, escrivint sobre música valenciana: un món que a poc a poc, em sedueix cada cop més. Encara que us he de confessar que el meu gran amor acadèmic és, per ara, la comunicació política.

Anteriors

Buhos presenta el videoclip de “Se Acelera”

Recents

Pau Vallvé ens fa reconciliar-nos amb la vida

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *